I comencem per… l’1

Els alumnes de segon d’ESO s’han enfrontat al repte de fer un dibuix tècnic seguint pas a pas les indicacions donades a classe.

El resultat és el número 1, representat de forma clara i concisa, però amb tots els detalls i variacions de línia en ell contingut.

Per tal de concretar aquesta forma en un pla, farem el dibuix utilitzant els següents instruments de precisió: compàs, escaire, cartabó, regle, llapis i goma d’esborrar.

En una quadrícula de 10cmx10cm i, seguint les instruccions adequades, podem aconseguir fer aquest 1 amb les proporcions perfectes i amb la representació gràfica estàndard d’aquest caràcter d’impremta, tal i com estem acostumats a veure’l als llibres.

Ara sabrem el secret geomètric per assolir la seva representació correcta.

A continuació podeu veure alguns treballs acabats de 2n d’ESO.

Joan I. Alonso Gutiérrez, professor d’Eduació Visual i Plàstica de l’Escola Montessori

LES CIÈNCIES VERSUS LES HUMANITATS

Tu ets més de ciències o de lletres? Segur que, en algun moment de la teva vida, t’han fet aquesta pregunta. Doncs jo us llenço una altra, per què hem de decidir? Hi ha algú que sigui totalment de lletres o totalment de ciències? La resposta és no. La realitat és que el els nostres coneixements sempre haurien de ser complementaris. No hauríem de poder concebre que una científica no fos, alhora, una humanista. Ni que un filòleg no conegués els principis matemàtics o biològics bàsics. I, sense anar més lluny, a tu, estudiant, et pregunto: no és cert que conèixer el lèxic t’ajuda a comprendre conceptes específics de biologia o d’història? O que saber comprendre un text et facilita la comprensió de problemes matemàtics? O que tenir la capacitat de recordar i saber resoldre fórmules matemàtiques t’ajuda amb l’anàlisi sintàctic? Ho veieu, ciències i humanitats no són dos blocs impermeables, l’una nodreix l’altra. I així mateix passa amb tots els camps del saber.

La ciència és arreu; les lletres són arreu i, per demostrar-ho, aquí teniu unes redaccions treballades per l’alumnat de 1r d’ESO a la classe de Llengua Catalana sobre la ciència. Esperem que les gaudiu. I ja sabeu, el saber no ha de tenir límits!

Deborah Jubierre Bartoll, professora de Llengua Catalana de l’Escola Montessori

L’ESTRELLA QUE MÉS BRILLAVA

La coneixia des de ben petit i l’estimava molt. No em crec que jo hagi sobreviscut a aquella explosió, preferiria que hagués estat ella.

Ella i jo ens coneixíem des dels 3 anys i sempre ens hem relacionat amb l’espai, sobretot amb les estrelles. El nostre somni era “tocar” una estrella i, el meu somni particular era enamorar l’estrella que m’havia il·luminat durant anys, ella.

Des del primer dia que la vaig veure l’estimo incandescenment, i he intentat enamorar-la durant 17 anys. He hagut d’escoltar amb llàgrimes als ulls com estimava altres parelles. La qüestió és que ella era com el Sol, tot en ella brillava, des dels seus cabells rossos fins la seva cara d’àngel. En canvi, jo era com Plutó, un astre petit i apagat, sense valor si em comparava amb ella.

Però, tot i així, ella em va fer adonar-me de la meva vàlua i vam començar a estar junts. Això va ser just abans de l’accident. El 26 de desembre va fallar el motor de la nau que estàvem construint i això va provocar una explosió. Quan vaig arribar del laboratori del costat (havia anat a buscar uns resultats), ja era massa tard. Vaig acostar-me a ella i tan sols vam tenir temps de compartir uns “t’estimo”.

Ara que el meu somni d’enamorar-la ja l’havia complert, només em quedava una cosa per fer, i més ara que ella no hi era. Vaig acabar la nau que havíem començat junts i em vaig enlairar cap a l’estrella que més brillava, el Sol, ella. Quan tot estava a punt d’acabar vaig notar unes mans a l’esquena, que després m’abracaven i em deien “ja estem junts”, “ja hem tocat les estrelles”.

Lucas Sato

GOTES

Vet aquí una vegada que hi havia unes gotetes de mar mortes de calor que s’estaven evaporant. Totes tenien molta por perquè no sabien què els estava passant. De cop, la gota més setciències del grup va tranquil·litzar-les explicant-los com aniria el procés. D’una en una van anar enlairant-se ben amunt. El camí es va fer força llarg perquè algunes gotes eren força gandules i paraven a descansar cada dos per tres, i les altres gotes no en volien deixar cap enrere.

De cop van començar a sentir molt fred i es van anar condensant fins a convertir-se en núvols. Alguns d’aquests nous núvols passaven dies i dies amb mal de panxa ja que dintre seu hi havia moltes petites gotetes que intentaven ajuntar-se per seu prou grans com per pesar i caure del núvol de nou al mar, casa seva. Finalment, van aconseguir tenir un diàmetre prou gran com perquè la gravetat fes la seva funció i poder caure en forma de precipitació.

A l’arribar, les gotes més enyorades van tornar al mar, però les més curioses es van introduir al subsòl de la terra per formar part de les aigües subterrànies. Les gotes més aventureres van anar a lliscar per rius i torrents com si fossin parcs aquàtics. No obstant això, al final totes les gotetes van acabar juntes al mar esperant el seu nou viatge.

Jaspreet Sing

LA MÀQUINA DEL TEMPS

El meu món va caure quan els seus ulls verds i rodons es van tancar davant meu. Jo, amb tan sols dotze anys, no sabia com reaccionar, no podia creure que el meu company d’aventures, de somriures, d’experiments fallits i exitosos, el meu germà, hagués mort.

El seu nom era Arthur i, com jo, era un enamorat de la ciència. Sempre llegíem llibres sobre números, planetes, biologia, invents, etc. I sempre estàvem creant artefactes nous… teníem els pares bojos!

Van passar els anys i jo seguia fent ciència,la ciència i el record de l’Arthur m’ajudaven en l’elaboració del meu projecte: una màquina del temps! Aquesta màquina tenia dos compartiments, un amb el qual podies anar al passat i un altre que et portava directe al futur. Podeu imaginar on volia anar jo? Exacte, aquesta màquina m’ajudaria a retrobar-me amb el meu germà. Un cop enllestida vaig preparar tot el necessari per gran viatge i vaig engegar-la. Després de molts sorolls, llums, pampallugues i cucircuits vaig obrir els ulls i vaig trobar-me perdut en una galàxia que no havia vist mai. En aquesta galàxia hi havia petits planetes de molts colors: blaus, verds, liles, grocs… Veia estrelles amb formes ben diferents i, fins i tot, uns extraterrestres ben semblants a mi però que, telepàticament, em van avisar que aquella no era la meva època, sinó l’any 5034. 

El viatge de tornada a la meva època va ser massa dur per la meva màquina del temps, que va arribar pràcticament destrossada. Un altre viatge amb ella seria perillosíssim i ni jo ni la meva família volíem patir més. El record de l’Arthur i de l’invent que finalment havia pogut crear era el que necessitava.

Wildelys Rivas