L’alumnat de 1r d’ESO ha descobert, amb l’elaboració d’aquestes redaccions, que les lletres i les ciències van de la mà.
En aquests escrits han treballat la narració d’una història, amb les característiques pròpies d’un conte i amb una temàtica científica. Hi trobareu astronomia, biologia, gramàtica i ortografia complementant-se les unes amb les altres.
Desitgem que gaudiu d’aquesta barreja de ciències i lletres!
Deborah Jubierre Bartoll, professora de Llengua Catalana de l’Escola Montessori
LES CÈL·LULES
Al principi només estàvem nosaltres dos, el vostre besavi Tozou va ser el primer en arribar. La nostra història d’amor va ser intensa, fins al punt que vam tenir milers i milers de filles. Vam decidir crear la nostra pròpia comunitat, sortir de la cova on ens trobàvem i començar a viure aventures.
Mentre el temps anava passant, nosaltres ens fèiem més i més diferents. Les nostres necessitats eren més grans i més nombroses i, per això, vam haver d’evolucionar i començar a diferenciar-nos entre nosaltres.D’aquesta manera vam arribar a ser el gran regne que som avui. Van créixer grans comunitats dins del nostre territori, cadascuna amb un objectiu propi. Algunes s’encarregaven d’observar ell nostre voltant, altres dels grans rius verds del nord que sortien per dos forats i mai tornaven; altres, les més vermelles, s’impulsaven per uns tubs i, finalment, les més fortes i blanques s’encarregaven de fer petit tot allò que volia entrar a la comunitat.
Totes vivíem en pau i fèiem la nostra funció. Fins aquell dia, el dia que tot va canviar, el dia que van arribar elles. En un principi se semblaven a nosaltres, però la seva comunitat creixia de manera descontrolada, no tenien cap objectiu ni funció, només volien augmentar la seva població i poder dominar la resta de comunitats. Van començar per la que tenien més a prop, s’havia iniciat la guerra.
Després de molt resistir, vam perdre les primeres batalles. Quan pensàvem que ja no podíem més, ens va arribar ajuda des de l’exterior, els soldats Quimios van arribar i es van unir a les nostres comunitats per lluitar colze amb colze contra les invasores. Amb el temps, van començar a morir i a ser expulsades de les nostres comunitats. Finalment, i després d’una llarga lluita que vam aconseguir guanyar, els soldats Quimio van marxar a ajudar a fer fora aquestes invasores d’altres regnes.
Nicol Castellón Blanco 1r ESO A
LES REALITATS SÓN TRISTES
En algun lloc del sistema solar, hi havia d’un petit planeta que volia viatjar per tot l’espai. Volia conèixer llocs més enllà de la seva galàxia i no tornar més a la seva òrbita. Però tots aquells somnis van desaparèixer després una baralla al cinturó d’asteroides i de la qual va ser testimoni.
El petit planeta observava com Júpiter, Saturn i Mercuri discutien sobre d’un tema que li va semblar curiós: quan, on i com moririen com a planetes. De sobte, Júpiter es va adonar de la presència del petit planeta i va a començar a explicar coses per espantar-lo. Explicava que si a algun planeta se li acudís allunyar-se del sol no aguantaria ni una unitat astronòmica i es congelaria en solitud enmig de l’espai, quedant-se surant sense rumb per sempre.
Quan el petit planeta va escoltar tot això, les seves il·lusions, pensaments, somnis i esperances es van esfumar, perquè sabia que si marxava, la seva vida acabaria en el no-res absolut. Però aleshores va pensar que igualment podia morir sense complir els seus somnis. I va pensar en la seva estimada amiga, la Terra. La Terra feia anys que estava sent destruïda pels seus propis habitants, que destruien la seva natura, talaven els seus arbres, embrutaven els seus rius, mars, oceans i contaminaven la seva atmosfera amb gasos nocius. La Terra moria a poc a poc i no podia fer-hi res, no estava a les seves mans, sinó a les de la gent que la destruïa.
Malauradament, la Terra carrega amb els seus problemes de contaminació, desforestació i explotació i, mentrestant, a nosaltres, els seus habitants, sembla que no ens importi que ella emmalalteixi, que casa nostra pateixi. Estem donant l’esquena a aquesta llar ample, preciosa i còmoda que la Terra ens proporciona. Hem de reaccionar i ho hem de fer ja, hem de començar a ser conscients d’aquest mal i parar-lo, hem de cuidar casa nostra.
Adrián Delgado Vélez 1r ESO B (1r premi Jocs Florals)
LA VIDA DELS PLANETES
Sabeu com són els planetes? No? Doncs jo us l’explicaré.
En primer lloc tenim a Mercuri. Ell és el planeta més calorós i també el més petit de tots. Però, alerta! no el menystingueu, ja que és dels planetes més pesants del sistema solar!
En segon lloc tenim a Venus, el segon planeta més proper al Sol. La seva atmosfera és tan espesa que reté els raigs del Sol i això provoca que les temperatures siguin altíssimes! Sabeu com s’anomena aquest efecte? Perfecte! Efecte hivernacle! Venus té un aire molt tòxic i per aquest motiu els altres planetes no s’hi ajunten gaire…
En tercer lloc tenim a la nostra estimada Terra. Ella té vida i és molt colorida, de fet, és també coneguda com a Planeta Blau ja que gran part de la seva superfície està composta per aigua. Malauradament, no l’estem cuidant massa.
Després tenim a Mart, ell és d’un planeta que s’enfada i s’enrabia bastant perquè sempre està vermell, tot i que també podria ser per l’oxidació del ferro del que està composat.
Seguim amb Júpiter, que és una mica fanfarró ja que és el planeta més gran del sistema solar. A més a més, Júpiter pertany a una família nombrosa ja que té moltes germanes, i totes s’anomenen lluna.
Saturn és l’únic planeta que està compromès, ja que té anells.
A continuació parlarem d’Urà, que és d’un planeta gasós. A més sap fer màgia ja que té anelles però són invisibles.
Finalment, tenim a Neptú, és el planeta més allunyat del Sol i per això té d’un caràcter una mica solitari. Li deu al seu nom al deu romà Neptú, deu del mar, com a semblança al seu color.
Zain Uddin Parveen 1r ESO A
