Des de bolígrafs i envasos de iogurt fins a vaixells i naus espacials, els plàstic és a tot arreu.
I no és casualitat: el plàstic és un producte barat, resistent, lleuger, no corrosiu, aïllant, compatible amb productes alimentaris, durador… pràcticament ho té tot.
De fet, al mercat no existeix cap altre material amb tants avantatges al mateix preu, fet que fa que sigui tan difícilment substituïble.
Aleshores, on està el problema? Per què últimament té tanta mala fama? Què està passant realment amb el plàstic al voltant del món?
Com qualsevol tecnologia, el problema no és el plàstic en sí mateix, sinó l’ús que en fem d’aquest.
Realment és necessari utilitzar una bossa de plàstic per pesar la fruita al supermercat durant 30 minuts de compra perquè resti al medi ambient durant 150 anys?
Bé, però… el plàstic és reciclable no? Només cal llençar la bossa al contenidor groc per tal que es pugui reaprofitar i problema solucionat!
Doncs… no exactament.
La majoria del plàstic que utilitzem és de tipus termoplàstic. Existeixen 7 tipus de termoplàstics:
Els utilitzem com envasos d’un sol ús, encara que la seva degradació pot arribar a durar fins centenars d’anys, amb la qual cosa resulta indispensable, en primer lloc, reduir-ne el consum, i com a segona opció, reciclar-los.
El problema és que d’aquests 7, només el 1 i el 2 es reciclen de forma eficient i únicament si es separen fàcilment, és a dir, que si es troben junts (com ocorre quan llancem una ampolla (PET) amb el tap enroscat (PEAD)) no es poden reaprofitar, amb la qual cosa acaben amb la resta de plàstics no reciclables.
Tots aquests plàstics s’acumulen en abocadors cada cop més grans, fins que sobrepassen un determinat volum i els abocadors comencen a saturar-se.
Aleshores, es venen als països subdesenvolupats a través de contenidors en vaixells i, quan aquests països també es saturen, tant pels propis residus com pels dels països a qui els compren, els acaben llençant al mar, on es transformen en microplàstics que els animals acaben ingerint, arribant així també al nostre plat i per suposat, el nostre sistema digestiu.
De fet, al món ja existeixen 5 continents de plàstic flotant al mar (el més gran d’ells de la mida de 7 vegades França) degut a la mala gestió d’aquests residus.
Inclús dels plàstics dels tipus 1 i 2, només s’acaba reciclant el 8%, ja que a les empreses els hi surt més econòmic fabricar a partir del petroli que escalfar i desfer el plàstic reciclat.
Quan separem els taps de plàstic ens assegurem que aquests es puguin reciclar, triturant-los per convertir-los en perdigons de plàstic que més tard es fondran per donar-los forma d’altres recipients, estalviant així tots els costos i l’impacte ambiental trets de l’extracció, transport i transformació del petroli.
Tot això fa que el reciclatge de taps sigui molt rentable, però només possible amb la col·laboració d’un gran nombre de persones.
D’aquesta manera, existeixen diverses associacions que dediquen els diners obtinguts amb aquest reciclatge a projectes solidaris, com ara la Fundación Seur.
La fundació Seur destina tots els diners obtinguts amb el reciclatge de taps a l’obtenció de material i equipament de nens i nenes amb problemes de mobilitat que no poden costejar pels medis habituals la compra de pròtesis, cadires de rodes, equips d’assistència, etc.
Actualment, el projecte és tot un èxit i estan aconseguint recaudar els taps necessaris per poder ajudar a una família cada 2 mesos.
És d’aquesta forma com des de l’Escola Montessori podem ajudar tant al planeta com a les famílies que més ho necessiten amb una acció molt senzilla però potent.
I és que mai ho hem tingut tan fàcil perquè les petites accions que realitzem tinguin un impacte tan gran al nostre voltant.
Només entre tots i totes podem fer d’aquest un món més just, net i feliç.
